Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 17,20-26
"No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esta página evangélica nos trae la tercera y última parte de la "oración sacerdotal" de Jesús. Las paredes del cenáculo parecen abrirse y la oración siempre abre el corazón a nuevas perspectivas. Así, ante los ojos de Jesús aparece una numerosa multitud de hombres y mujeres provenientes de todos los rincones de la Tierra que esperan consuelo y paz. Jesús reza por ese extenso pueblo y le pide al Padre: "Que todos sean uno. Como tú, Padre, en mí y yo en ti, que ellos también sean uno en nosotros, para que el mundo crea que tú me has enviado". Jesús pide que sean una verdadera fraternidad de hombres y mujeres, de sanos y enfermos, de pequeños y grandes. Por otra parte, precisamente esta unidad es lo que caracteriza a los discípulos de Jesús y los hace creíbles en el mundo. Los hombres y mujeres de cualquier generación -afirma Jesús- creerán en el Evangelio en la medida en la que los discípulos manifiesten el amor mutuo. Jesús establece una relación directa entre el amor de los discípulos y la comunicación del Evangelio. Sin el testimonio del amor mutuo no puede existir la misión cristiana, no puede haber una evangelización creíble. Debemos ser más honestos y preguntarnos si realmente somos fermento de amor, de unidad, de solidaridad y de comunión. No hay que subestimar el riesgo de individualizar también el cristianismo ya que, por el contrario, a menudo es una realidad muy extendida. Por eso la misión muchas veces es débil y poco incisiva. Quien experimenta la belleza de este amor sabe que nada podrá romperlo. Ni siquiera la muerte. Y la unidad entre los discípulos es la profecía de la Iglesia al resignado mundo contemporáneo. No hay ninguna organización, ni siquiera la técnicamente más perfecta, que pueda sustituir el amor entre los hermanos. Ese es también hoy el secreto de la eficacia de la misión de la Iglesia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
