Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 9,30-37
Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia:
-El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
Ells no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
-Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
-Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
-Qui acull un d'aquests infants en nom meu, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Jesús siempre camina con sus discípulos. Tiene un fuerte sentido de comunidad. Nunca está solo, salvo cuando se retira en oración. Al fin y al cabo, después de haber llamado a los discípulos individualmente o de dos en dos, inmediatamente "instituyó" una comunidad (Mc 3,13-17). El cristianismo individual no existe. Jesús nos muestra que su vida fue siempre comunión. Así ayuda a los discípulos a vivir en su espíritu. El Evangelio de hoy nos dice que, cuando llegan a casa y se encuentran solos, lejos de la multitud, Jesús hace que los discípulos se den cuenta de la gran distancia que les separa del Evangelio. Jesús, en aquellos días, estaba mucho más angustiado que ellos por la muerte que le esperaba. Los discípulos, más temerosos por su propia suerte que por la del Maestro, se habían puesto a discutir sobre quién debía ser el más grande entre ellos. Jesús, descendiendo casi a su nivel, no desprecia el deseo que tienen de sobresalir, sino que invierte su sentido: el primero, en la comunidad cristiana, es el que sirve. Es la primacía absoluta del amor lo que debe reinar en las comunidades cristianas. Este mandamiento era tan importante en la conciencia de las primeras comunidades que, en los Evangelios, esta afirmación de Jesús se recoge cinco veces. Después de esta declaración, Jesús toma a un niño, lo coloca en medio de todos y lo abraza. Evidentemente se trata de un centro físico, pero sobre todo de un centro de atención. Los pequeños -entendidos como niños, por supuesto, pero también como débiles, pobres, solos, indefensos- deben ser colocados en el centro, es decir, en el corazón mismo de la comunidad: en ellos, de hecho, se hace presente el Señor mismo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
