Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 17,5-10
Això diu el Senyor:
"Maleït l'home que confia en els homes
i busca qui li faci de braç dret,
mentre el seu cor s'allunya del Senyor.
Serà com un matoll de l'Arabà
que mai no tasta la pluja;
viu en un desert xardorós,
en una terra salabrosa que no es pot habitar.
Beneït l'home que es refia del Senyor,
que posa en el Senyor la confiança.
Serà com un arbre que arrela vora l'aigua,
que enfonsa les arrels ran del torrent;
no té por quan ve l'estiu,
el seu fullatge es manté verd;
no es neguiteja en anys de secada,
no deixa de donar fruit.
No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei.
Qui és capaç de conèixer-lo?
Jo, el Senyor, penetro els cors
i examino l'interior dels homes,
per pagar a cada un segons la seva conducta,
segons el fruit de les seves obres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El profeta Jeremías ya había acusado a Israel de haber abandonado al Señor para acudir a Egipto y Asiria, con la convicción de que en ellos encontraría apoyo y defensa. La abundancia de aguas del Nilo y el Éufrates, que había empujado a Israel a acudir a estas dos grandes potencias, se revela como una amarga ilusión: "Maldito quien se fía del hombre... Es como el tamarisco en la Arabá... Vive en los sequedales del desierto, en saladar inhabitable". Con esta imagen el profeta advierte de la vanidad de confiar en el poderío humano, una lección que estaría bien recordar también en nuestros días. Solo el Señor puede defender a ese pequeño pueblo y hacerlo crecer libre de la voracidad de los poderosos. Por ello el profeta anuncia: "Bendito quien se fía del Señor, pues no defraudará el Señor su confianza". "Es como árbol plantado a la vera del agua, que junto a la corriente echa sus raíces", continúa Jeremías, retomando la enseñanza del Salmo 1. Con esta imagen el profeta quiere que sus oyentes comprendan lo indispensable de habitar en el Señor y permanecer fieles a su pacto. Jeremías concluye con la imagen del corazón, el lugar que indica la profundidad de los afectos y donde madura la decisión de unirse a Dios para siempre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
