Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Miquees 7,14-15.18-20
Amb la teva vara, Senyor,
pastura el teu poble,
el ramat que és la teva heretat,
que viu solitari,
com una garriga enmig de jardins.
Que pasturi com en temps antic a Basan i a Galaad!
Diu el Senyor: "Com en els dies que vas sortir del país d'Egipte,
jo faré veure meravelles als egipcis."
Quin déu es pot comparar amb tu,
tu que perdones les culpes
i passes per alt les infidelitats
de la resta del teu poble, de la teva heretat?
No mantens per sempre l'enuig:
tu et complaus a estimar.
De nou et compadiràs de nosaltres:
trepitjaràs les nostres culpes
i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats.
Seràs fidel amb els de Jacob
i misericordiós amb els d'Abraham,
tal com vas jurar als nostres pares
des dels temps antics.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El profeta Miqueas invoca a Dios que, como un pastor, se preocupa de su rebaño, Israel. Es consciente de que el Señor ha cuidado de su pueblo desde que lo hizo salir de Egipto, liberándolo de la esclavitud del faraón. Con la imagen del pastor evoca la atención y el esmero, la protección de la unidad del rebaño que sin él se dispersaría, la defensa de las ovejas, incluso a costa de su propia vida. E invoca al pastor para que continúe actuando a favor de su pueblo. Dicha intervención divina deberá mostrarse de dos maneras. La primera es el perdón: "?Qué Dios hay como tú, que perdone el pecado y absuelva al resto de su heredad?". La segunda la fidelidad en el amor: "Volverá a compadecerse de nosotros, destruirá nuestras culpas y arrojará al fondo del mar todos nuestros pecados". El Señor es realmente el pastor bueno que cuida de su pueblo, empezando precisamente por el perdón, que por encima de cualquier otra cosa revela quién es el Dios de Israel y cuánto se diferencia de los ídolos. Jesús recuperará la imagen del pastor y se presentará como el pastor que conoce a sus ovejas, las llama por su nombre y las hace entrar en el redil. Y si una de ellas se extravía, deja a las demás para ir a buscarla. Oremos al Señor para que podamos escuchar su voz de pastor bueno y ser un solo rebaño siguiéndole solo a él y aprendiendo a vivir su misma misericordia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
