Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Deuteronomi 4,1.5-9
"I ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a complir. Així us mantindreu amb vida i entrareu a prendre possessió del país que us dóna el Senyor, Déu dels vostres pares. Mireu: el Senyor, el meu Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions perquè els compliu quan sereu al país on entrareu per prendre'n possessió. Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: "Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!"
"I realment, quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d'ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem? I quina nació, per gran que sigui, té uns decrets i unes prescripcions tan justos com els d'aquest codi de la Llei que avui us proposo?
"Tanmateix, estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que durant tota la vida no se t'esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El autor del libro del Deuteronomio, tras repasar algunos momentos del camino de Israel por el desierto, quiere que el pueblo tome conciencia de su vocación en el mundo, y comienza recordándole su primera tarea, escuchar al Señor: "Y ahora, Israel, escucha", dice Moisés a los israelitas. No es una simple exhortación moral. Para Israel la escucha de Dios es un requisito ineludible de la alianza. Dios desciende del cielo y habla a los israelitas para convertirlos en su pueblo. Y la garantía de la alianza es precisamente la decisión del Señor de seguir hablando a su pueblo, que permanece como tal en la medida en que continúe escuchando a su Señor. Y Dios, después de liberarlo de la esclavitud de Egipto, continúa guiándolo con su Palabra y haciéndolo victorioso entre las naciones. La Torá, la Ley, constituye el tesoro de la sabiduría de Israel, que lo convierte en testigo de Dios entre los hombres. Cada israelita deberá hacerse cargo de transmitir esta sabiduría de fe a las generaciones sucesivas para que la historia de la salvación pueda seguir inspirándolas. El corazón de esta página del Deuteronomio, que será como la columna vertebral de la historia de Israel, se encierra en esta afirmación de Moisés puesta en forma de pregunta: "?Hay alguna nación tan grande que tenga los dioses tan cerca como lo está el Señor nuestro Dios siempre que lo invocamos?" (v. 7). Sin embargo, la observancia de la ley -hoy al igual que entonces- es posible solo como libre respuesta a Dios, que nos ha elegido con amor y quiere unirnos a él y a su plan de salvación para el mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
