LA PREGÀRIA CADA DIA

IV de Cuaresma
Para los musulmanes es la fiesta de la ruptura del ayuno al final del Ramadán (Aid al-Fitr).

Primera Lectura

Josuè 5,9.10-12

Llavors el Senyor digué a Josuè:
-Avui us he tret la ignomínia d'Egipte que portàveu damunt vostre.
Per això, a aquell indret li van posar el nom de Guilgal. I encara avui porta aquest nom.
Els israelites van acampar a Guilgal i celebraren la festa de Pasqua, el vespre del dia catorze del mes, a les planes de Jericó. Des de l'endemà d'haver celebrat la Pasqua, van menjar el gra torrat i el pa sense llevat que havien preparat amb les collites del país. Des d'aquell matí va deixar de caure el mannà. Tot aquell any els israelites es van mantenir de les collites del país de Canaan.

Salm responsorial

Salm 33 (34)

Antífona

Beneïm el Senyor en tot moment.

? Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.

? La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n'alegraran els humils quan ho sentin.

? Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.

? He cercat el Senyor i ell m'ha respost,
m'ha alliberat de l'angoixa que tenia.

? Alceu vers ell la mirada i us omplirà de llum,
i no haureu d'abaixar els ulls, avergonyits.

? El Senyor escolta el pobre que l'invoca,
i el salva de tots els perills.

? Acampa l'àngel del Senyor
entorn dels seus fidels i els allibera.

? Tasteu i veureu que n'és, de bo, el Senyor;
feliç l'home que s'hi refugia.

? Sants del Senyor, venereu-lo;
venereu-lo i no us mancarà res.

? Els rics s'empobreixen, passen fam,
però als qui cerquen el Senyor no els faltarà cap bé.

? Veniu, fills meus, escolteu-me;
us ensenyaré de venerar el Senyor.

? Qui és l'home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar?

? Guarda't la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.

? Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.

? Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
els escolta quan criden auxili.

? El Senyor es gira contra els malfactors
per esborrar de la terra el seu record.

? Als qui clamen al Senyor, ell els escolta
i els allibera de tots els perills.

? El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes abatuts d'esperit.

? El just pateix molts mals,
però el Senyor sempre l'allibera;

? vetlla per cada un dels seus ossos,
no en trencaran cap ni un.

? La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just pagaran la seva culpa.

? El Senyor rescata la vida dels seus servents;
quedaran nets de culpa els qui en ell es refugien.

Segona Lectura

2a Corintis 5,17-21

És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Lluc 15,1-3.11-32

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
-Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
I digué encara:
-Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:
"-Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
"Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el fill més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
"Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors entrà dintre d'ell i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m'estic aquí morint de fam! M'aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare.
"Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:
"-Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
"Però el pare digué als seus criats:
"-De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
"I es posaren a celebrar-ho.
"Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
"-El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
"El fill gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué:
"-Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
"El pare li contestà:
"-Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

Este domingo, llamado de laetare (domingo de la alegría) es una invitación a interrumpir por un momento la severidad del tiempo cuaresmal. El color violeta, el signo de un tiempo de penitencia, cede el paso al color rosa, como queriéndonos hacer gustar anticipadamente la alegría de la Pascua. La alegría que nos sugiere la Liturgia no deriva en absoluto de la condición en que se encuentra el mundo; es incluso difícil encontrar motivos para alegrarse. Sin embargo, la liturgia nos exhorta a alegrarnos. Y el motivo es la cercanía de la Pascua del Señor, es decir, la certeza de su victoria definitiva sobre el pecado y la muerte. Publicanos y pecadores acuden a Jesús para escucharlo: por fin había llegado alguien capaz de hablar al corazón y comunicar la esperanza de un mundo nuevo. Condenados ya y sin escapatoria, vislumbraban en aquel maestro una esperanza para su futuro, y por ello acudían a escucharlo. Por el contrario, los fariseos y los escribas criticaban a Jesús por su actitud misericordiosa, y murmuraban contra él: "Este acoge a los pecadores y come con ellos". Para ellos era un escándalo frecuentar, y sobre todo sentarse a la mesa, con los pecadores. Aunque para los fariseos fuera un escándalo, la cercanía de Jesús a los pecadores era para ellos era una buena noticia, era Evangelio.
Jesús, al contar la parábola que hemos escuchado, quiere mostrar que él se comporta como el Padre que está en los cielos; de hecho, él ha venido para cumplir la voluntad del Padre. Por nuestra parte, nosotros lo hemos experimentado, como también podemos experimentar la dureza del hijo mayor. La parábola se abre con la petición del hijo menor de tener su parte de la herencia. Una vez obtenida, deja a la familia y se marcha. Su vida, inicialmente llena de satisfacciones, se ve después golpeada por la violencia de la carestía y del abandono de los amigos, y se queda solo. Se ve obligado a trabajar apacentando puercos, la única forma que encuentra de sobrevivir. Se da cuenta que los cerdos están mejor que él: "Deseaba llenar su vientre con las algarrobas que comían los puercos, pues nadie le daba nada" (v. 16), señala tristemente el evangelista. La vida del hijo menor está rota, y le resulta amargo recordar los días vividos en casa del padre. Pero es precisamente el tocar fondo lo que le hace reflexionar. Llega para él el tiempo del retorno, como también para nosotros. Dios está esperando, incluso impaciente. Cuando el hijo estaba "todavía lejos", el padre "conmovido, corrió, se echó a su cuello y le besó efusivamente". No sabe todavía por qué ha vuelto el hijo, ni qué le dirá, pero no importa, lo que cuenta es que el hijo ha vuelto, y le sale al encuentro. Sale para salvar al hijo perdido, como subraya el papa Francisco. Cuando está junto a él no le permite decir nada, y le echa los brazos al cuello. El corazón del hijo, ante aquel abrazo, se libera, y también su lengua: pronuncia pocas palabras, que el padre parece apenas escuchar, preocupado sobre todo por vestirlo con ropas nuevas, ponerle calzado nuevo y un anillo al dedo, y de preparar inmediatamente una gran fiesta. El tiempo del retorno culmina con una fiesta extraordinaria. El hijo mayor, al darse cuenta de lo que está ocurriendo, critica las decisiones del padre, llegando a negarse a entrar en la sala de la fiesta. Vivía en la casa del padre, pero estaba lejos de su corazón; más bien al contrario, estaba lleno de orgullo por sus supuestos méritos. Y se quedó afuera, solo. No fue capaz de alegrarse por los demás, ni siquiera por el retorno del hermano que "había muerto y ha vuelto a la vida". A diferencia del hijo mayor, en el "tiempo del retorno" podemos descubrir de nuevo la grandeza de la misericordia y del amor de Dios por nosotros, redescubriendo a la vez la belleza de la fraternidad.