Recuerdo de Martin Luther King, asesinado en 1968 en Memphis (Estados Unidos). Con él recordamos a todos los que tienen hambre y sed de justicia.
Recuerdo de Martin Luther King, asesinado en 1968 en Memphis (Estados Unidos). Con él recordamos a todos los que tienen hambre y sed de justicia.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Saviesa 2,1.12-22
Els impius van errats quan es diuen:
"Que n'és, de curta i trista, la vida! No hi ha res a fer quan l'home s'acaba. No se sap de ningú que hagi tornat de la mort. "Posem paranys al just; ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l'educació que vam rebre. Es gloria de conèixer Déu i s'anomena fill del Senyor. És una acusació viva de les nostres idees. Només de veure'l, ja ens afeixuga. I és que la seva vida no s'assembla gens a la dels altres: ell camina per sendes estranyes. Ens mira com moneda falsa, s'allunya dels nostres camins com de la pesta. Declara que a la fi seran feliços els justos i presumeix de tenir Déu per pare. Vegem si és veritat això que diu, comprovem quina serà la seva fi. Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d'ell i l'alliberarà dels seus adversaris. Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals. Condemnem-lo a una mort ignominiosa, perquè, a jutjar pel que diu, Déu intervindrà a favor d'ell."
Així pensen ells, però van errats; la pròpia malícia els encega. No coneixen els designis secrets de Déu; no esperen la recompensa d'una vida santa; menyspreen el premi reservat a una conducta irreprotxable.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El autor sagrado pone palabras de acusación en boca de los "malvados" contra los "justos", manifestando así la maldad que a menudo se abate sobre los creyentes y les hace la vida difícil. El testimonio y el martirio de Martin Luther King son emblemáticos de las persecuciones que siguen sufriendo los cristianos porque son un "escollo" para la cultura de la violencia que parece imponerse cada vez más entre los pueblos. Todo lo que se opone a que los ricos y fuertes se aprovechen de los pobres y débiles debe ser eliminado, incluso por la violencia. El testimonio de los "justos" -los nuevos mártires, que son como corderos en un mundo de lobos- es una contradicción viva contra la violencia extendida del mal. Su mera presencia molesta, incluso se hace insoportable. En las páginas de la biblia se describe el odio creciente contra los justos: de la emboscada se pasa al insulto, y finalmente al proyecto de condenarlos a muerte, en un desafío blasfemo contra Dios mismo. Es fácil ver en esta página de la biblia el rostro de Jesús, el justo que sufre y muere por la impiedad de los hombres sometidos por el espíritu del mal. Junto a Jesús aparecen los rostros de todos los creyentes que aún hoy son "perseguidos por causa de la justicia" (Mt 5,10). El autor de la Carta a Diogneto, un texto cristiano muy antiguo escrito en tiempos de persecución escribe: los cristianos "son en el mundo lo que el alma es en el cuerpo... La carne odia al alma y le hace la guerra, sin haber recibido ninguna injuria, sino solo porque le prohíbe gozar de los placeres; también el mundo odia a los cristianos, que no le han hecho ningún mal, solo porque se oponen a los placeres". Ser "el alma del mundo" significa que solo ese amor es aliento de vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
