Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 11,18-20
El Senyor m'ha advertit i jo ho he comprès.
Tu, Senyor, m'has fet veure les seves maquinacions.
Jo era un anyell mansoi, que porten a matar;
no sabia que tramaven plans contra mi i deien:
"Destruïm l'arbre amb el seu fruit,
arrenquem-lo de la terra dels vivents
i que s'oblidin fins i tot del seu nom!"
Senyor de l'univers, que judiques amb rectitud
i penetres l'interior dels homes:
fes que pugui veure com els demanes comptes,
ja que he confiat a tu la meva causa.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El profeta Jeremías fue llamado por Dios, cuando aún era joven, con la tarea de llamar al pueblo a volver al Señor. El profeta no habla desde sí mismo, ni desde lo alto de sus reflexiones. Interpreta la condición del pueblo con la visión que Dios tiene de la historia. Al denunciar los pecados de Israel y las traiciones a la alianza, Dios revela al profeta lo que debe comunicar a todo el pueblo. Naturalmente, la predicación del profeta suscita una fuerte oposición. De hecho, esto es lo que les sucede a todos los profetas, de ayer y de hoy. Jeremías es odiado por muchos a causa de sus palabras. Oprimido por su propio pueblo, víctima inocente, se compara con un cordero manso llevado al matadero; una imagen también presente en el cuarto canto del Siervo doliente (Is 53,7) y que se refiere al Mesías, que también será perseguido. Aunque postrado por el sufrimiento, Jeremías sigue presentando confiadamente su causa al Señor. Sabe que Dios es un juez justo que "que escruta los riñones y el corazón". Estas palabras y el ejemplo de Jeremías nos ayudan a comprender la historia de Jesús. En él vemos a todos los profetas de ayer y de hoy que, a pesar de la oposición del maligno, siguen dando testimonio del amor y predicando la paz aun a costa de su vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
