V de Cuaresma
V de Cuaresma
Primera Lectura
Isaïes 43,16-21
El Senyor havia obert un camí enmig del mar,
una ruta en l'aigua impetuosa;
havia fet sortir carros i cavalls,
tropes amb els millors guerrers.
Tots van caure i no s'aixecaran mai més,
es van apagar com un ble consumit.
Però ara el Senyor us diu això:
"No recordeu més els fets passats,
no penseu en les coses antigues.
Faré una cosa nova,
que ja comença a despuntar. No us n'adoneu?
Obriré un camí en el desert,
i rierols en l'estepa.
Els animals feréstecs, xacals i estruços,
em glorificaran
en veure néixer l'aigua en el desert
i els rierols en plena estepa,
perquè pugui beure el poble que m'he escollit.
I aquest poble, que jo m'he format,
proclamarà la meva lloança."
Salm responsorial
Salm 125 (126)
Antífona
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre.
? Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.
? La nostra boca s'omplí d'alegria,
de crits de goig i de rialles.
? Els altres pobles es deien:
?El Senyor obra en ells meravelles.?
? El Senyor obra meravelles en nosaltres,
amb quin goig ho celebrem!
? Renova la nostra vida, Senyor,
com l'aigua renova l'estepa del Nègueb.
? Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig a la sega.
? Sortien a sembrar tot plorant,
carregats amb la llavor;
? i tornaran cantant d'alegria,
duent a coll les seves garbes.
Segona Lectura
Filipencs 3,8-14
Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó la justícia que arriba per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d'arribar a la resurrecció d'entre els morts.
No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n'hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist.
Lectura de l'Evangeli
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Joan 8,1-11
Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren:
-Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?
Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué:
-Dona, on són? ?Ningú no t'ha condemnat?
Ella va respondre:
-Ningú, Senyor.
Jesús digué:
-Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Homilia
El evangelio de este domingo se abre recordando las noches y los días de Jesús antes de su pasión. El encuentro con la mujer adúltera tuvo lugar probablemente en este contexto. Jesús, enfrentado a escribas y fariseos con piedras en las manos y dispuestos ya a arrojárselas a la mujer, se inclinó y se puso a "escribir con el dedo en la tierra". No sabemos qué escribió Jesús; en cambio, podemos imaginar los sentimientos irritados de los fariseos, que insisten en que Jesús confirme la condena a muerte para la mujer. En cambio, Jesús levanta la cabeza y pronuncia una sentencia que los presentes comprenden inmediatamente: "Aquel de vosotros que esté sin pecado, que le arroje la primera piedra". Y se inclina de nuevo para escribir en la tierra. No recuerda la ley, sino que quiere que todos reconozcan sus pecados. No quiere solo salvar una vida, sino desenmascarar el instinto que empuja a acusar a los demás y salvarse uno mismo. Un instinto que aún hoy está presente en cada uno de nosotros. También podemos verlo en el espíritu de conflicto de nuestro tiempo, que nos empuja no solo a justificar la guerra, sino a presentarla como un instrumento de justicia y paz. Como aquellas piedras que los presentes tenían en sus manos, dispuestos a lanzarlas para herir de muerte, para matar, no para salvar. La palabra y la actitud de Jesús salvaron a la mujer de la lapidación, desarmando las manos violentas de los escribas y fariseos. Todos ellos, señala el evangelista, "se iban retirando uno tras otro, comenzando por los más viejos".
Recemos para que así suceda también en este tiempo: que callen las armas y se instaure el diálogo por la paz. Podríamos decir que sucedió así también aquel día. Cuando todos los violentos se marcharon, Jesús reanudó su discurso. Sí, la Palabra de Dios reanudó la escena: es la única que puede vencer la violencia y la guerra que siguen cobrándose víctimas inocentes. Esa Palabra es de salvación: "Mujer, ?dónde están? ?Nadie te ha condenado? Y ella, encontrándose con aquellos ojos llenos de amor también para ella, respondió sencillamente: "Nadie, Señor". Y Jesús: "Tampoco yo te condeno". Jesús, el único justo que podría haber levantado la mano y arrojado una piedra, liberó a la adúltera del pecado y le dio una vida nueva para ser aceptada responsablemente: "Vete y no peques más" significa no traicionar el amor, comprometerse en el camino en el que Jesús la puso, el de la misericordia y el perdón. Todos podemos reconocernos en esa mujer: ?cuántas veces, en efecto, hemos traicionado también nosotros el amor de Jesús en busca de otros amores, quizá solo el amor a nosotros mismos, que tan fácilmente nos hace olvidar el Evangelio, a los hermanos, a los pobres? Aquella mujer adúltera nos hace darnos cuenta de lo preciosa que es la gracia de poder estar ante Jesús: todos podemos redescubrir cuánto nos ama el Señor. En estos días -en los que nos preparamos para celebrar la semana de la pasión, muerte y resurrección de Jesús- no le quitemos los ojos de encima. Dejémonos mirar y cuestionar. Descubriremos que es Jesús quien necesita nuestro amor, nuestra compañía.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.