LA PREGÀRIA CADA DIA

Viernes Santo
Recuerdo de la muerte de Jesús en la cruz.

Primera Lectura

Isaïes 52,13-53,12

"El meu servent triomfarà,
serà enlairat, enaltit, posat molt amunt.
Així com tothom s'horroritzava de veure'l
-ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home
i no tenia res d'humana la seva presència-,
així també ell purificarà tots els pobles.
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò que mai no s'havia contat
i comprendran allò que mai no havien sentit."
Qui pot creure allò que hem sentit?
A qui s'ha revelat la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d'ell com un rebrot,
com una soca que reviu en terra eixuta.
No tenia figura ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
Era menyspreat, rebuig entre els homes,
home fet al dolor i acostumat a la malaltia.
Semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no res.
De fet, ell portava les nostres malalties
i havia pres damunt seu els nostres dolors.
Nosaltres el teníem per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem com ovelles disperses,
cadascú seguia el seu camí;
però el Senyor ha carregat damunt d'ell
les culpes de tots nosaltres.
Quan era maltractat,
s'humiliava i no obria la boca.
Com els anyells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i ni tan sols obria la boca.
L'han empresonat i condemnat, se l'han endut.
I qui es preocupa de la seva sort?
L'han arrencat de la terra dels vivents,
l'han ferit de mort per les infidelitats del meu poble.
L'han sepultat amb els malfactors,
l'han enterrat entre els opulents,
a ell que no obrava amb violència
ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor s'ha complagut
en el qui ell havia triturat i afligit.
Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes,
veurà una descendència, viurà llargament:
per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
"El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima,
veurà la llum i se'n saciarà;
ell, que és just, farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu les culpes d'ells.
Per això els hi dono tots en possessió,
i tindrà per botí una multitud,
perquè s'ha despullat de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat entre els malfactors.
Ell ha portat damunt seu els pecats de tots
i ha intercedit per les seves infidelitats."

Salm responsorial

Salm 30 (31)

Antífona

A les teves mans, Senyor, confio el meu esperit.

? En tu, Senyor, m'emparo;
que mai no quedi confós.

? Per la teva bondat, treu-me del perill;
escolta'm, no triguis a alliberar-me.

? Sigues el meu castell inexpugnable,
la meva roca salvadora.

? Per a mi ets penyal i plaça forta;
encamina'm, guia'm per amor del teu nom,

? treu-me del llaç que m'han parat,
ets tu qui em defensa.

? A les teves mans confio el meu esperit;
Senyor, Déu fidel, tu m'has rescatat.

? Detesto els qui veneren els déus falsos,
però jo confio tan sols en el Senyor.

= Amb quin goig celebraré el teu amor! †
T'has adonat del meu sofriment,
has vist en perill la meva vida,

? i no m'has deixat caure en mans de l'enemic:
és ample el lloc on fas descansar els meus peus.

? Compadeix-te de mi, Senyor,
que l'angoixa m'aclapara.

? De tristor se'm consumeixen els ulls,
el cor i les entranyes.

? La meva vida s'esgota en les penes;
els meus anys, en el dolor;

? la culpa fa decaure el meu vigor,
se'm consumeixen les forces.

= Sóc la befa de tots els meus enemics, †
veïns i coneguts s'esglaien només de veure'm,
fuig de mi el qui em troba pel carrer.

? S'han oblidat de mi com si fos mort,
com una eina que no és bona per a res.

? Sento com molts malparlen,
em veig amenaçat de tots costats;

? s'han conjurat contra mi,
han decidit la meva mort.

= Però jo confio tan sols en tu, Senyor, †
et dic: ?Ets el meu Déu,
tens a les mans el meu destí.?

? Allibera'm de la mà dels enemics,
de tots els meus perseguidors.

? Fes veure al teu servent la llum de la teva mirada,
salva'm per l'amor que em tens.

[? Senyor, jo t'invoco,
que no en tingui un desengany;

? però que quedin decebuts els injustos
en el silenci de la terra dels morts;

? que callin per sempre els llavis mentiders, †
que parlen contra el just amb insolència,
desafiant i menyspreant.]

? Que n'és, de gran, la felicitat
que has reservat als qui et veneren!

? La dónes als qui en tu s'emparen,
i tothom ho pot veure.

? Els amagues al recer de la teva mirada,
lluny de les intrigues humanes;

? els dónes aixopluc a casa teva,
lluny dels atacs de males llengües.

= Beneït sigui el Senyor. †
És admirable l'amor que em té
dins la ciutat emmurallada.

? Jo deia, veient-me perdut:
?M'has exclòs de la teva presència.?

? Però tu has escoltat la meva súplica
quan implorava el teu auxili.

= Estimeu el Senyor, tots els qui li sou fidels: †
el Senyor guarda els qui creuen en ell,
però dóna als orgullosos una paga severa.

? Sigueu forts, que el vostre cor no defalleixi,
tots els qui espereu en el Senyor.

Segona Lectura

Hebreus 4,14-16; 5,7-9

Així, doncs, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels.
No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres i ens concedeixi, quan sigui l'hora, la gràcia i l'ajuda que necessitem.
El Crist durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. I Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen.

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Joan 18,1-19,42

Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta:
-Qui busqueu?
Li respongueren:
-Jesús de Natzaret.
Els diu:
-Sóc jo.
També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: "Sóc jo", retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:
-Qui busqueu?
Li digueren:
-Jesús de Natzaret.
Ell respongué:
-Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin.
S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: "Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol."
Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:
-Guarda't l'espasa a la beina; ?no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?
(Mt 26,57-75; Mc 14,53-72; Lc 22,54-71)
Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: "Convé que un sol home mori pel poble."
Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere:
-?Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?
Ell respongué:
-No, no ho sóc pas.
Com que feia fred, els criats i els guardes s'estaven allà drets escalfant-se amb les brases d'un foc que havien encès. Pere també s'escalfava amb ells.
Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà:
-Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit.
Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient:
-?És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?
Jesús li respongué:
-Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?
Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot.
Mentrestant, Simó Pere s'estava allà dret escalfant-se. Li digueren:
-?Vols dir que tu no ets també deixeble d'ell?
Ell ho negà:
-No, no ho sóc pas.
Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué:
-?Segur que no t'he vist a l'hort amb ell?
Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.
Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué:
-Quina acusació porteu contra aquest home?
Ells li contestaren:
-Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat.
Pilat els replicà:
-Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei.
Els jueus li respongueren:
-A nosaltres no ens és permès d'executar ningú.
Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir.
Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:
-?Tu ets el rei dels jueus?
Jesús contestà:
-?Surt de tu, això que preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?
Pilat replicà:
-Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?
Jesús contestà:
-La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.
Pilat li digué:
-Per tant, tu ets rei?
Jesús respongué:
-Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
-I què és la veritat?
(Mt 27,15-31; Mc 15,6-20; Lc 23,13-25)
Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué:
-Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ?voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?
Ells van contestar cridant:
-Aquest, no! Volem Barrabàs!
Barrabàs era un bandoler.
Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien:
-Salve, rei dels jueus!
I li pegaven bufetades.
Pilat tornà a sortir i els digué:
-Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar.
Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:
-Aquí teniu l'home!
Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren:
-Crucifica'l, crucifica'l!
Pilat els diu:
-Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar.
Els jueus li contestaren:
-Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha fet Fill de Déu.
Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús:
-D'on ets, tu?
Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu:
-?A mi no em parles? ?No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?
Jesús li respongué:
-No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu ha comès un pecat més gran.
Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar:
-Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar.
Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus:
-Aquí teniu el vostre rei.
Ells cridaren:
-Fora, fora, crucifica'l!
Pilat els diu:
-?Al vostre rei, haig de crucificar?
Els grans sacerdots respongueren:
-No tenim cap altre rei fora del Cèsar.
Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.
Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat "Lloc de la Calavera", que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: "Jesús de Natzaret, el rei dels jueus." Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots dels jueus digueren a Pilat:
-No hi escriguis: "El rei dels jueus." Posa-hi: "Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus."
Pilat contestà:
-El que he escrit, ja està escrit.
Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells:
-No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.
S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba.
Això és el que van fer els soldats.
S'estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d'això, Jesús, sabent que ja tot s'havia acomplert, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir:
-Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d'una tija d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
-Tot s'ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: No li han de trencar cap os. I en un altre lloc l'Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.
Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

La liturgia del Viernes Santo comienza con el celebrante que se postra en tierra. Es un signo: imitar de algún modo a Jesús postrado en tierra por la angustia en el Huerto de los Olivos. Jesús no quiere morir: "Padre mío, si es posible, que pase de mí esta copa, pero no sea como yo quiero, sino como quieres tú". Jesús sabe bien cuál es la voluntad de Dios: "Y esta es la voluntad del que me ha enviado: que no pierda nada de lo que él me ha dado, sino que lo resucite el último día". La voluntad de Dios es evitar que el mal nos engulla, que la muerte nos arrastre. Jesús no la evita; la carga sobre sí para que no nos aplaste; no quiere perdernos. Por esto la pasión continúa. Continúa en los numerosos "huertos de los olivos" de este mundo donde sigue la guerra y donde se hacinan millones de refugiados; continúa allí donde hay gente postrada por la angustia; continúa en aquellos enfermos abandonados en la agonía; continúa allí donde se suda sangre por el dolor y la desesperación. La pasión según San Juan comienza precisamente en el Huerto de los Olivos, y las palabras que Jesús dirige a los guardias expresan bien su decisión de no perder a ninguno. "Así que si me buscáis a mí, dejad marchar a estos". No quiere que los suyos sean golpeados; al contrario, quiere salvarles, preservarles de todo mal. También nosotros estamos entre los que el Padre ha confiado a sus manos. Él ha tomado sobre sí, sobre sus espaldas, nuestro pecado, nuestras cruces, para que todos nosotros fuéramos liberados. La cruz ya no es una maldición, sino Evangelio, fuente de una vida nueva: "Se entregó por nosotros a fin de rescatarnos de toda iniquidad y purificar para sí un pueblo que fuese suyo" (Tt 2,14), escribe el apóstol Pablo. Sobre esa cruz ha sido derrotada la ley del amor por uno mismo. No es casualidad que la liturgia del Viernes Santo esté marcada de modo muy particular por una larga oración universal; es como estirar los brazos de la cruz hasta los confines de la tierra para hacer sentir a todos el calor y la ternura del amor de Dios que todo lo supera, todo lo cubre, todo lo perdona, todo lo salva.