Comienza la Semana de Oración por la Unidad de los Cristianos. Recuerdo especial de la Iglesia católica.
Comienza la Semana de Oración por la Unidad de los Cristianos. Recuerdo especial de la Iglesia católica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,7-12
Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barqueta perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. I els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven:
-Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Con mucha frecuencia, las multitudes son protagonistas del Evangelio. En cualquier ciudad o región a donde vaya, Jesús se encuentra siempre rodeado de muchos que acuden a él de todas las regiones, como recuerda este pasaje. Como todas las multitudes, también las desbandadas de hoy, resultan agobiantes. Tienen necesidad física de alguien que les comprenda y ayude. Por esto siguen apremiando: quieren acercarse, tocar y descargar todo su dolor, todas sus esperanzas sobre aquel hombre bueno. "Se le echaban encima para tocarle", nota el evangelista. Quien tiene necesidad y no se resigna se vuelve inevitablemente apremiante. Jesús lo sabe bien y no aleja a nadie. Decide subir a una barca para alejarse un poco de la orilla y poder ver a todos. Es fácil imaginar que les sigue hablando. Es una escena que impresiona por su fuerza. Aquella barca se convierte en un nuevo púlpito para Jesús. ?Cómo no ver en ella la imagen de la Iglesia? Debemos preguntarnos con seriedad: ?dónde pueden las multitudes de hoy, más numerosas que las de entonces, "tocar" a Jesús? ?A dónde pueden llevar los muchos que están necesitados su equipaje de dolor y sus esperanzas para ser curados y consolados? ?No deberían ser nuestras comunidades cristianas de hoy el cuerpo de Jesús que los pobres y los débiles pudieran alcanzar y "tocar"? Nuestro mundo necesita una Iglesia así. Hoy todavía más que ayer. De hecho, parecen crecer las barreras que ponen los que están bien, ya sean individuos o incluso naciones, para impedir a las multitudes de pobres, especialmente los del Sur del mundo, llegar si quiera a rozar las fronteras. Tales barreras están inspiradas por esos "espíritus inmundos" de los que habla el evangelista, que quieren impedir que la palabra de Jesús llegue al corazón de quien la escucha. El Evangelio nos muestra cuánto más fuerte es la fuerza de Jesús que la de tales espíritus.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
