Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de África.
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de África.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,31-35
Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:
-La teva mare, els teus germans i les teves germanes són aquí fora, que et busquen.
Ell els respon:
-?Qui són la meva mare i els meus germans?
Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:
-Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mientras Jesús está hablando a la multitud llegan sus parientes con María su madre. El evangelista no dice el motivo de su visita, pero no es difícil imaginar que quizá estaban preocupados por el comportamiento que consideraban exagerado de Jesús. La aglomeración era mucha y ellos se quedaron "fuera". Este detalle no es simplemente espacial. Aquellos familiares estaban "fuera", es decir, no estaban entre los que escuchaban la predicación de Jesús. No son los lazos de sangre ni tampoco una costumbre ritual los que llevan a ser verdaderos familiares de Jesús. Solo los que están dentro de la casa, los que escuchan la Palabra de Dios, forman parte de la nueva familia que Jesús ha venido a formar. A quien le dice que fuera de la casa estaban su madre y sus otros hermanos, Jesús indica quién forma parte de su nueva familia, de la Iglesia: los que escuchan el Evangelio. De esta escucha es de donde nace la comunidad cristiana, y, por tanto, es sobre la Palabra de Dios sobre la que esta se edifica. Y tal comunidad no es una asociación cualquiera. Tiene los rasgos de "familia", es decir, con esos lazos que por eso se llaman "familiares". Los miembros deben vivir las relaciones de fraternidad propias de la familia, empezando por el Padre que está en los cielos, a quien Jesús invita a llamar abbá, y luego con Jesús mismo y con los demás hermanos y hermanas. Ser discípulos requiere la escucha atenta y disponible de las palabras de Jesús y la implicación de nuestra vida con él. Cada día debemos entrar "dentro" de la comunidad y escuchar el Evangelio como se nos predica. Cada día necesitamos estar junto a Jesús y escuchar y poner en práctica su palabra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
