Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ester 4,17i.17k.17l.17s
I tot Israel clamava amb totes les forces, perquè veien com els sotjava la mort.
També la reina Ester, davant aquest perill de mort, va acudir al Senyor. Es va treure els seus vestits esplèndids i se'n va posar uns de dol i de pena. En comptes de perfums exquisits, es cobrí el cap de cendra i d'immundícies. Va castigar la bellesa del seu cos i cobrí amb la cabellera embullada la part més esplèndida de la seva figura. I pregava al Senyor, Déu d'Israel, dient:
-Senyor meu, rei nostre, tu ets l'únic Déu. Ajuda'm, que estic sola. Ningú no em pot ajudar fora de tu, ara que haig d'arriscar la vida. Posa en els meus llavis les paraules adients quan seré davant el lleó. Canvia les seves intencions i gira el seu odi contra l'home que ens combat, perquè tingui una mala fi juntament amb els seus partidaris.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La oración de Mardoqueo es una profesión de fe y de resistencia al mal; la de Ester es más rica y personal. Los creyentes, ante el enemigo, no piden solamente ser liberados de él, sino que muestran ser conscientes de su propio pecado: "hemos pecado". La presencia del enemigo es interpretada por el pueblo de Israel también como una corrección, y una llamada a una fe más firme, fe que había sido descuidada por la búsqueda afanosa del bienestar. Ester "se refugió en el Señor", presa de mortal angustia. De aquí su oración: "Despojándose de sus magníficos vestidos, se vistió de angustia y duelo". Consciente de la historia de la alianza -a través de la escucha de los libros de los antepasados- invocó la protección de Dios para ella y para todo el pueblo, alternando el singular y el plural. Se separa del pueblo cuando considera su tarea específica de presentarse ante el rey, una misión para cual siente soledad, debilidad y angustia. Pero al mismo tiempo se incluye entre el pueblo, haciéndose su portavoz, cuando se trata de suplicar al Señor que los libere de los enemigos por su propia gloria y la defensa de su heredad. Se presenta al Señor como reina a pesar suyo, que no aprovecha las ventajas de su posición, para ser de ese modo un mejor instrumento del Señor y confiar solo en él: "Señor y Dios nuestro, tú eres único. Ven en mi ayuda, que estoy sola y no tengo socorro sino en ti". Ester se presenta ante nosotros como una creyente que se da cuenta de la responsabilidad de no salvarse a sí misma sino a todo el pueblo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
